Expedient: 06/2026

Recorrent: Club d’Escacs Mollet

Resolució impugnada: Resolució 38/2026 del Comitè de Competició i Disciplina Esportiva

Parts interessades: Penya d’Escacs Mollet; C.E. Sant Boi de Lluçanès

Ponent: Sr. Roger Rodríguez Font

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. En data 15 de març de 2026, en el marc de la darrera ronda de la Lliga Catalana 2026, estava assenyalat l’encontre entre els equips C.E. Sant Boi de Lluçanès B i Club d’Escacs Mollet D, en el qual havia de disputar-se, entre d’altres, la partida corresponent al tauler ocupat pel jugador menor alineat pel Club d’Escacs Mollet D. La resolució impugnada identifica aquest encontre i la concreta partida afectada per la incompareixença. Segons la configuració oficial dels grups de la Lliga Catalana 2026, el Mollet D figurava al grup Segona Barcelona II, on constava també Sant Boi de Lluçanès B, mentre que el Mollet E figurava al grup Tercera Barcelona III, on constaven Sant Boi de Lluçanès C i Sant Boi de Lluçanès D.

Segon. En el decurs de la jornada es va produir la incompareixença del jugador menor alineat pel Club d’Escacs Mollet D, i la incidència va quedar reflectida en el resultat de l’encontre en els termes que consten a l’acta federativa i a la Resolució 38/2026.

Tercer. Amb posterioritat a la celebració de la ronda, en data 17 de març de 2026, el Club d’Escacs Mollet va formular reclamació davant el Comitè de Competició i Disciplina Esportiva de la FCE, dins del termini de 72 hores que feia constar en el seu correu, al·legant que la incompareixença s’havia produït en un context d’incidències derivades del temporal de vent del dia 15 de març de 2026, i aportant un escrit subscrit pel progenitor del jugador menor, juntament amb la documentació que considerava pertinent en suport de la seva pretensió. En aquest mateix correu, el Club d’Escacs Mollet manifestava la seva disposició a cercar una data per a una eventual celebració de la partida, si així ho determinava el Comitè.

Quart. Entre la documentació aportada amb la reclamació s’incloïen, segons resulta de l’escrit de recurs i de la pròpia resolució impugnada, captures i comunicacions relatives a l’avís de Protecció Civil, missatges remesos pel progenitor del jugador menor, documentació periodística sobre el temporal, documentació acreditativa del lloc on es trobava la família i còpia de resolucions federatives que la part considerava rellevants com a precedent.

Cinquè. En data 18 de març de 2026, el Comitè de Competició va donar trasllat de la reclamació a la Penya d’Escacs Mollet i al C.E. Sant Boi de Lluçanès, demanant-los expressament la seva opinió respecte del cas. En un segon correu del mateix dia, el Comitè va precisar que els atorgava un termini de tres dies hàbils per presentar les seves opinions.

Sisè. En data 18 de març de 2026, la Penya d’Escacs Mollet va presentar escrit d’al·legacions oposant-se a la celebració posterior de la partida pendent. En síntesi, hi exposava que lamentava les circumstàncies descrites i reconeixia l’afectació personal del menor; que a la Lliga són habituals les incompareixences d’última hora que no poden ser cobertes, tant per causes generals com per circumstàncies personals sobrevingudes; que, per aquest motiu, no compartia la celebració posterior de la partida; i que, en tot cas, sí considerava procedent que la incompareixença no computés a efectes d’ELO del menor. També hi feia constar que la celebració de la partida podria comportar la pèrdua de categoria del seu equip B.

Setè. En data 20 de març de 2026, el C.E. Sant Boi de Lluçanès va presentar escrit d’al·legacions oposant-se igualment a la repetició de la partida, indicant, en síntesi, que, un cop finalitzada la lliga, no considerava oportú disputar una partida fora de termini.

Vuitè. En data 9 d’abril de 2026, el Comitè de Competició i Disciplina Esportiva de la FCE va dictar la Resolució núm. 38/2026, per la qual va desestimar la pretensió de repetició de la partida no disputada i va mantenir el resultat esportiu de l’encontre, si bé va excloure l’efecte de la incompareixença sobre l’ELO català del jugador afectat. La resolució impugnada recull expressament la posició contrària a la repetició formulada per la Penya d’Escacs Mollet i pel C.E. Sant Boi de Lluçanès.

Novè. La resolució esmentada fou notificada al Club d’Escacs Mollet en data 9 d’abril de 2026, amb indicació del règim de recurs que hi figurava.

Desè. En data 17 d’abril de 2026, el Club d’Escacs Mollet va interposar recurs d’apel·lació davant aquest Comitè d’Apel·lació, sol·licitant la revocació de la Resolució 38/2026 i la repetició de la partida no disputada, tot articulant els motius de recurs que consten al seu escrit.

 

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. Competència del Comitè d’Apel·lació i objecte del recurs.

Correspon a aquest Comitè d’Apel·lació conèixer del present recurs d’acord amb l’article 58.1 del Reglament de Competició i Disciplina Esportiva de la Federació Catalana d’Escacs, que atribueix a aquest òrgan el coneixement dels recursos interposats contra les decisions del Comitè de Competició i Disciplina Esportiva i fixa un termini de tres dies hàbils per recórrer. L’objecte d’aquest recurs és determinar si la Resolució 38/2026 és conforme a dret i, en particular, si els fets invocats pel recorrent justifiquen la seva revocació i la repetició de la partida no disputada.

Segon. Delimitació jurídica del supòsit examinat i concepte de força major.

El cas sotmès a decisió d’aquest Comitè no versa sobre la suspensió global d’un encontre ni sobre la impossibilitat general de celebració d’una ronda, sinó sobre la incompareixença individual d’un jugador dins d’una competició per equips. Aquesta delimitació és decisiva, perquè el règim jurídic específicament aplicable és el dels articles 31 i 33 del Reglament de Competició i Disciplina Esportiva de la FCE, relatius a la valoració de les circumstàncies del cas, a la possible concurrència de força major i al règim propi de les incompareixences. No és, en canvi, un supòsit que s’hagi de reconduir naturalment al règim de suspensió de competicions de l’article 32, ni al de les partides jugades sub conditione.

Abans d’entrar en l’anàlisi dels motius del recurs, cal precisar el concepte de força major jurídicament rellevant en el present procediment. El Reglament de Competició i Disciplina Esportiva de la FCE, en el seu article 33.C.1, la defineix com aquelles circumstàncies, fets o successos fora del cercle d’actuació de l’obligat que no es poguessin preveure o que, encara previstes, fossin inevitables. En conseqüència, no n’hi ha prou amb la gravetat del succés ni amb la prudència de la conducta adoptada davant seu, sinó que cal, a més, que l’impediment quedi fora de l’àmbit de previsió o d’evitació exigible al subjecte concernit.

Cal precisar, a més, que quan aquest precepte es refereix a circumstàncies fora del cercle d’actuació de l’obligat, en el present cas l’obligat jurídicament rellevant no és el jugador individualment considerat, sinó el Club d’Escacs Mollet, atesa la naturalesa de competició per equips del supòsit examinat. És el club qui compareix competitivament, qui formula l’alineació i qui suporta les conseqüències reglamentàries de la incompareixença dins del matx. Per això, l’anàlisi de la força major no pot limitar-se a l’esfera personal del jugador o del seu progenitor, sinó que ha de projectar-se sobre si, des de la perspectiva del club, l’impediment quedava realment fora del seu cercle d’organització, previsió i reacció.

Tercer. Sobre el primer motiu del recurs, relatiu a la concurrència de força major.

En el primer motiu, el recorrent sosté que la incompareixença del jugador va venir determinada per una situació de força major derivada del temporal de vent del dia 15 de març de 2026, i demana que aquesta qualificació condueixi a la revocació de la resolució impugnada i a la repetició de la partida no disputada. La part recorrent posa l’accent en l’avís de Protecció Civil, en la intensitat del temporal i en les incidències concretes que, segons afirma, van afectar el jugador i la seva família.

Aquest motiu ha de ser desestimat. Aquest Comitè atorga plena credibilitat al relat fàctic del recorrent en allò essencial. Resulta perfectament creïble que el progenitor del jugador menor, havent rebut un avís oficial de Protecció Civil advertint de ventades intenses i recomanant evitar desplaçaments innecessaris, decidís no continuar forçant el trajecte per preservar la seguretat del menor. Aquesta decisió fou prudent, proporcionada i materialment correcta. Ara bé, la prudència de la conducta no equival, per si sola, a la concurrència d’una força major en sentit tècnic.

En tot cas, sense que existís una obligació reglamentària específica de comunicar anticipadament aquesta circumstància al club, el fet que el progenitor del jugador menor conegués des del dia anterior l’avís oficial de Protecció Civil i, per tant, el risc meteorològic existent, abans que les pròpies ventades provoquessin les incidències posteriors de cobertura i desplaçament, impedeix apreciar força major en el sentit tècnic del Reglament. La qüestió decisiva no és, doncs, si havia o no de comunicar-ho al club en aquell moment, sinó que el risc que finalment va frustrar l’assistència no podia ser considerat imprevisible. I, tractant-se d’una competició per equips, tampoc no pot afirmar-se que la incidència quedés plenament fora del cercle d’actuació de l’obligat rellevant, que era el club. Per aquesta raó, els fets no integren força major als efectes pretesos pel recorrent.

Quart. Diferència amb la Resolució del Comitè d’Apel·lació 01/2026.

La conclusió anterior queda confirmada si es compara aquest cas amb la Resolució del Comitè d’Apel·lació 01/2026. En aquell precedent, relatiu al cas Barberà – GEVA-CEA, la controvèrsia girava entorn d’un encontre complet, d’una decisió federativa prèvia de suspensió i d’una dificultat logística d’equip en relació amb un nou assenyalament. El supòsit present és substancialment diferent, perquè versa únicament sobre la incompareixença individual d’un jugador en un matx que la resta de participants sí van disputar. Per tant, no hi ha identitat de supòsit ni base per traslladar automàticament el criteri d’aquell precedent al present procediment.

Cinquè. Sobre el segon motiu del recurs, relatiu a la pretesa vulneració del principi d’igualtat en l’aplicació de la norma per contradicció amb les resolucions federatives invocades pel recorrent.

En el segon motiu, el recorrent sosté que la resolució impugnada vulnera el principi d’igualtat en l’aplicació de la norma perquè s’aparta, sense justificació suficient, del criteri seguit en resolucions federatives anteriors que considera aplicables al cas, i singularment de la Resolució 68/2025 del Comitè de Competició, precedent que ja havia estat expressament invocat en la reclamació formulada davant d’aquell òrgan. A partir d’això, manté que la seva pretensió havia de rebre una resposta coherent amb aquella línia decisòria.

Aquest motiu ha de ser desestimat, si bé amb una precisió prèvia.

Assisteix parcialment la raó al recorrent quan posa de manifest que la Resolució 38/2026 no analitza amb la densitat exigible el precedent federatiu que li havia estat expressament invocat. En efecte, quan una part aporta una resolució anterior com a peça central de la seva tesi, l’òrgan resolutor no pot limitar-se a una diferenciació només intuïtiva o lateral, sinó que ha d’explicar de manera recognoscible per què aquell precedent no és homogeni o no és traslladable al cas. En aquest punt, la motivació del Comitè de Competició és insuficient.

Ara bé, aquesta insuficiència de motivació no determina per si sola l’estimació del motiu. El principi d’igualtat en l’aplicació de la norma no imposa la reproducció automàtica de qualsevol decisió precedent, sinó únicament de les que resolen supòsits substancialment homogenis, tant pel que fa als fets com pel que fa al règim jurídic aplicable i a l’efecte pretès. No n’hi ha prou, per tant, amb la simple existència d’una resolució anterior favorable: cal, a més, que el cas precedent respongui a una situació jurídicament equiparable i que la seva raó decisòria sigui realment traslladable al litigi present.

Aquesta identitat substancial no concorre en relació amb la Resolució 68/2025. En primer lloc, perquè aquell precedent no resolia una incompareixença individual dins d’una competició per equips amb pretensió de repetició posterior del tauler, que és el nucli de la controvèrsia actual. En segon lloc, perquè l’efecte jurídic acordat en aquella resolució no fou la repetició d’una partida ni la reobertura del resultat esportiu, sinó únicament la no computació de la incompareixença a efectes d’ELO català. I, en tercer lloc, perquè la qüestió jurídica decisiva en aquest procediment no és només si existia una causa prou seriosa per justificar l’absència, sinó si aquesta causa pot arribar a alterar ex post el resultat esportiu d’una partida individual no disputada en el si d’un matx per equips. Sobre aquest extrem, la Resolució 68/2025 no estableix cap doctrina útilment traslladable al cas present.

Pel que fa a la resta de resolucions federatives invocades pel recorrent, aquest Comitè considera que tampoc no alteren la conclusió anterior. En allò que consta a l’expedient i en els termes en què han estat adduïdes, o bé responen a supòsits no homogenis quant al seu pressupòsit fàctic o al règim jurídic aplicable, o bé no van acordar la repetició d’una partida individual en competició per equips, que és precisament la conseqüència excepcional que aquí es pretén. Per això, la seva invocació no basta per apreciar una vulneració del principi d’igualtat si no va acompanyada de la demostració d’una veritable identitat de supòsit i de conseqüència jurídica.

En definitiva, aquest Comitè no aprecia que la Resolució 38/2026 s’hagi apartat arbitràriament d’una línia resolutòria consolidada i homogènia. Allò que el recorrent presenta com a precedents directament aplicables no ho són en sentit estricte, ja sigui per diferència del marc competitiu, per diferència del tipus d’incidència resolta o per diferència de l’efecte jurídic final acordat. En conseqüència, el segon motiu del recurs ha de ser desestimat.

Sisè. Sobre el tercer motiu del recurs, relatiu a l’error en la valoració de la prova i a la incongruència de la resolució impugnada.

En el tercer motiu, el recorrent sosté que la Resolució 38/2026 incorre en error en la valoració de la prova i en incongruència quan afirma que el pare del jugador podia haver avisat el club amb antelació suficient i que aquest hauria pogut activar un suplent, i demana que aquesta valoració sigui corregida per aquest Comitè. També sosté que la resolució trasllada indegudament al jugador i a la seva família una responsabilitat organitzativa pròpia del club.

Aquest motiu ha de ser estimat parcialment. Assisteix la raó al recorrent quan critica la manera com el Comitè de Competició construeix la seva motivació en aquest extrem. La resolució impugnada no parteix pròpiament del fet que el club conegués la incidència, sinó del fet que el progenitor del jugador coneixia des del dissabte l’avís oficial de Protecció Civil i que, per això, hauria pogut comunicar-ho al club, fent possible una eventual reorganització competitiva. El problema del raonament no és, doncs, que la resolució atribueixi indegudament al club un coneixement no acreditat, sinó que atorga un valor decisiu a una eventual manca de coordinació interna entre el progenitor i el club. Tal construcció és deficient, perquè desvia indegudament la qüestió litigiosa des de la concurrència o no de força major cap a una qüestió d’organització interna del club que, en si mateixa, no constitueix la qüestió jurídica central del cas.

A més, hi ha una dada objectiva que reforça la versemblança de la tesi del recorrent. Si, com resulti de les actes federatives incorporades a l’expedient, el Mollet D i el Mollet E disputaven aquella ronda a la mateixa seu de joc, i si, a més, des de la perspectiva esportiva del club l’encontre del Mollet D tenia una transcendència clarament superior a la del Mollet E, atès el risc de pèrdua de categoria del primer, la conclusió natural és que, d’haver arribat la informació al Club d’Escacs Mollet en temps útil, la seva capacitat de reacció era evident i hauria procurat prioritzar precisament aquest equip. Per això, la manca de reordenació no acredita sense més una omissió rellevant del club, però tampoc no és decisiva per resoldre el cas: en el millor dels casos, remet a una possible descoordinació interna entre el progenitor i l’entitat.

Ara bé, aquesta crítica a la motivació de la Resolució 38/2026 no condueix a l’estimació íntegra del motiu. El fet que el Comitè de Competició doni un pes excessiu a la possible descoordinació interna no altera la conclusió, ja establerta en el fonament tercer, que no concorria força major en la incompareixença individual discutida. En conseqüència, el tercer motiu s’ha d’estimar només parcialment, en allò que fa a la crítica de la motivació del Comitè de Competició per convertir una eventual desorganització interna en un element central de decisió; i s’ha de desestimar en tot allò que pretén derivar d’aquesta crítica l’existència de força major o el dret a la repetició de la partida.

Setè. Sobre el quart motiu del recurs, relatiu al suposat vici procedimental derivat de la consulta a clubs amb interès directe.

En el quart motiu, el recorrent denuncia un vici del procediment per haver-se tingut en compte les al·legacions de clubs amb interès directe en la classificació final, concretament la Penya d’Escacs Mollet i el C.E. Sant Boi de Lluçanès, i sosté que aquesta intervenció compromet la imparcialitat del procediment i li hauria causat indefensió.

Aquest motiu ha de ser desestimat. No pot compartir-se la tesi del recorrent en allò que sosté que la mera audiència o recepció d’al·legacions de clubs amb interès esportiu directe comporti, per si sola, la nul·litat del procediment. Ara bé, una cosa és admetre que aquests clubs, en atenció al seu interès legítim, puguin ser escoltats, i una altra és el valor que pugui atribuir-se a les seves manifestacions.

Les al·legacions formulades per clubs directament afectats per la classificació final de la competició són, jurídicament, al·legacions de part. No constitueixen informes imparcials ni elements objectius de coneixement, sinó posicionaments emanats de subjectes amb interès esportiu propi. Per això mateix, només poden ser valorades d’acord amb les regles de la sana crítica. I, a més, pel seu caràcter de manifestacions de part interessada, han de quedar sotmeses al principi de contradicció, de manera que la part afectada tingui oportunitat real de conèixer-les i, si escau, de combatre-les.

Amb el material avui disponible, no resulta prou acreditat que s’hagi produït una indefensió material amb entitat invalidant. Però aquest Comitè considera necessari formular una crítica expressa a la Resolució 38/2026 en aquest extrem: la resolució impugnada sembla conferir a l’oposició dels clubs consultats un pes argumentatiu que excedeix notòriament la seva veritable naturalesa jurídica. La seva oposició no és, ni pot ser, un criteri determinant de la decisió; és només una presa de posició pròpia d’una part interessada. Per això, el motiu es desestima a efectes de nul·litat, però la crítica a la metodologia emprada pel Comitè de Competició és fundada.

Vuitè. Sobre el cinquè motiu del recurs, relatiu a l’interès superior del menor i al deure parental de seguretat.

En el cinquè motiu, el recorrent invoca la minoria d’edat del jugador i el deure dels progenitors de vetllar per la seva integritat física, i sosté que aquesta circumstància havia d’haver estat específicament ponderada per justificar l’estimació del recurs.

Aquest motiu ha de ser desestimat com a motiu autònom d’estimació. La minoria d’edat del jugador i el deure de protecció que pesa sobre els progenitors reforcen la racionalitat i prudència de la decisió adoptada pel pare. Però aquesta consideració, per si sola, no transforma una incompareixença en força major ni crea un dret reglamentari a la repetició d’una partida individual no disputada dins d’una competició per equips. És un element contextual rellevant per valorar la conducta; no és un títol jurídic autònom per alterar el resultat esportiu.

Novè. Sobre el sisè motiu del recurs, relatiu a la incidència de la incompareixença sobre la classificació de la lliga.

En el sisè motiu, el recorrent posa de manifest que la incompareixença controvertida afectava de manera rellevant la classificació del Mollet D i la seva permanència en la categoria, i sosté que aquesta transcendència competitiva reforça la necessitat de reparar la situació mitjançant la repetició de la partida o l’adopció d’una solució equivalent.

Aquest motiu ha de ser desestimat. El fet que el Mollet D es trobés en situació compromesa i que la incompareixença pogués incidir en la permanència o el descens de categoria no constitueix, per si sol, un fonament jurídic per ordenar la repetició d’una partida no disputada. En una competició per equips, l’impacte classificatori d’una incidència individual no autoritza a desbordar el règim reglamentari propi de les incompareixences. L’interès competitiu del recorrent no crea per si mateix un dret a reobrir singularment un tauler un cop conclosa la jornada.

Desè. Sobre la improcedència de la repetició de la partida des de la perspectiva de la integritat competitiva de la lliga.

Encara que el recorrent no articuli de manera autònoma una resposta a aquest extrem, la Resolució 38/2026 posa de manifest que la repetició singular de la partida un cop coneguda la resta de resultats de la jornada i la transcendència classificatòria del matx introduiria un avantatge competitiu ex post contrari a la integritat competitiva de la lliga. Aquest Comitè considera que aquesta raó, degudament depurada i desvinculada d’altres arguments impropis, reforça la improcedència de la solució postulada en el recurs, ja que la repetició aïllada del tauler no constituiria una restitució neutra, sinó una alteració singular del curs ja consumat de la competició, un cop conegut el seu context classificatori.

Onzè. Censura expressa de la Resolució 38/2026 del Comitè de Competició.

Aquest Comitè considera necessari efectuar una censura expressa de la Resolució 38/2026, no tant pel seu resultat final quant a la improcedència de repetir la partida, com per la seva fonamentació jurídicament deficient.

En primer lloc, la resolució impugnada articula la seva motivació mitjançant una combinació poc depurada de preceptes de naturalesa diversa —incompareixença individual, suspensió de competicions, valor de l’acta i règim de partides jugades sub conditione— sense efectuar una subsumpció neta del cas en el règim específicament aplicable, que és el de l’article 33 del Reglament de Competició i Disciplina Esportiva de la FCE. Igualment, invoca l’article 60.1 del Reglament de la FEDA, relatiu a la incompareixença total d’un equip a un encontre, supòsit materialment diferent del present, i acudeix als articles 61 i 62 del Reglament disciplinari de la FCE, que pertanyen al procediment d’urgència i no contenen cap regla material suficient, per si sola, per decidir si una incompareixença individual en competició per equips ha d’obrir o no la porta a la repetició del tauler no disputat. L’ús d’aquests preceptes com a suport central de la decisió és, per tant, metodològicament inadequat.

En segon lloc, també és censurable la significació que la resolució impugnada atribueix a l’acta de l’encontre. Sens dubte, l’acta constitueix el document inicial i l’eix ordinari de coneixement del procediment d’urgència i gaudeix d’una rellevància probatòria singular. Però d’això no se’n segueix que la seva signatura, o la manca de constància immediata d’una incidència, produeixi un efecte materialment preclusiu o tanqui quasi definitivament la controvèrsia. Una interpretació d’aquesta naturalesa buidaria de contingut el mateix règim reglamentari de reclamacions posteriors, annexos, denúncies i contradicció ulterior previst als articles 61 i 62 del Reglament. L’acta és, per tant, un element central de coneixement i de prova, però no constitueix una barrera absoluta a la revisió posterior dels fets quan el Reglament n’admet expressament la tramitació ulterior.

En tercer lloc, la resolució impugnada és igualment deficient en el tractament de les al·legacions de tercers interessats, en la mesura que sembla conferir a la seva oposició un pes superior al que jurídicament els correspon. Com ja s’ha exposat en el fonament setè, aquestes manifestacions només poden ser enteses com a al·legacions de part, sotmeses al principi de contradicció i valorables d’acord amb les regles de la sana crítica. De la mateixa manera, la insuficiència de la motivació és també visible en el tractament dels precedents federatius invocats pel recorrent, en els termes exposats al fonament cinquè.

Finalment, la Resolució 38/2026 incorre en un error formal objectiu quan indica que contra ella pot interposar-se recurs en el termini de sis dies hàbils, malgrat que l’article 58.1 del Reglament fixa un termini de tres dies hàbils. Aquest error no determina per si sol la nul·litat de la resolució, però posa de manifest una manca de rigor incompatible amb l’estàndard exigible a un òrgan disciplinari federatiu.

Per tot això, aquest Comitè declara expressament que la Resolució 38/2026 no pot ser confirmada en la seva motivació. El resultat desestimatori del recurs pot mantenir-se, però només després de corregir i substituir íntegrament la motivació emprada pel Comitè de Competició.

Dotzè. Conseqüència jurídica final.

De tot l’exposat es desprèn que el recurs no pot prosperar en la seva pretensió principal de repetició de la partida. El primer, segon, quart, cinquè i sisè motius han de ser desestimats. El tercer motiu ha de ser estimat parcialment, exclusivament en allò que fa a la crítica de la motivació i de la valoració de la prova efectuada pel Comitè de Competició. En conseqüència, el recurs ha de ser desestimat quant a la seva pretensió principal, si bé la motivació de la Resolució 38/2026 queda corregida i substituïda per la que es conté en la present resolució.

 

PART DISPOSITIVA

 

Per tot l’exposat, aquest Comitè d’Apel·lació ha RESOLT :

PRIMER.- Desestimar el recurs d’apel·lació interposat pel Club d’Escacs Mollet contra la Resolució del Comitè de Competició núm. 38/2026, de data 9 d’abril de 2026.

Notificar aquesta resolució a les parts interessades, degudament anonimitzada.

 

Aquesta resolució del Comitè d’Apel·lació és immediatament executiva i exhaureix la via federativa. No obstant això, contra aquesta resolució es pot interposar recurs davant del Tribunal Català de l’Esport en el termini de deu dies hàbils a comptar de l’endemà de la seva notificació.

Barcelona, 28 d’abril de 2026

 

El Comitè d’Apel·lació

Federació Catalana d’Escacs